Hotel Caní El Vilà

Residència canina Barcelona

  • RSS
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter

Les proves d’Agility han anat creixent vertiginosament en els últims temps. El que més entusiasma d’aquest tipus de proves es que gos i  guia gaudeixen plenament d’aquesta activitat.

A diferència de les proves de disciplina i defensa, les proves d’Agility no són per res monòtones sinó que, per contra, són plenament dinàmiques. El gos no té temps de avorrir-se a aquestes proves. Només les races que naturalment són letàrgiques no s’adapten a aquesta activitat. Però en general els gossos seleccionats i motivats per les proves d’agilitat gaudeixen de les mateixes i esperen cada dia la pràctica i cada torneig amb ànsies.
Un altre dels motius de la seva popularitat és que pràcticament qualsevol persona pot gaudir-ne. Sempre que compti amb mobilitat física no necessita ser un atleta ni molt menys, ja que entre els guies ens trobem amb una gran varietat d’edats, n’hi ha des de molt joves fins de la tercera edat. De la mateixa manera també ens trobem amb una gran varietat de races de gossos.

Des del moment en què van sorgir per primera vegada allà l’any 1978, aquestes proves han guanyat una extraordinària popularitat i s’han estès per tot el món.
Si ens posem a observar detingudament, el conjunt d’obstacles que s’utilitza actualment no ha canviat molt des que es va presentar per primera vegada en públic aquesta activitat. Però és evident que el nivell del gossos ha millorat de manera notable.

De la mateixa manera també es van incloure races que abans no intervenien en aquestes proves , a això se l’ha dominat la categoria mini Agility. Actualment hi ha tres categories:

“S” (Petita): Per a gossos que mesurin menys de 35 cm. a la creu.

“M” (Mitjana): Per a gossos amb 35 cm. o més i menys de 43 cm. a la creu.

“L” (Gran): Per a gossos que mesurin 43 cm. o més d’alçada a la creu.

El disseny de la pista i els obstacles

el disseny de la pista i les formes de judici també s’han modificat des dels seus inicis, aconseguint millores molt interessants. En les proves d’Agility s’avalua l’estat físic de l’animal i l’habilitat del guia per dirigir el gos, de manera que equip humà / caní superi un recorregut amb diferents obstacles.

No obstant això els obstacles no requereixen una exigència física desmesurada als gossos, ja que per exemple els salts no superen els 76 cm.

El que aquí es pretén en realitat és que es demostri l’habilitat del gossos i el guia en diverses maneres, per exemple ha d’ascendir per una rampa 1.82 metres, amb rampes a banda i banda a  45° aproximadament.
Un altre obstacle és ” la passarel·la  ”, que consisteix en una rampa situada a 1.35 metres del terra , i que té un llargada de 3.65 a 4 metres , amb llargues rampes per ascens i descens en l’entrada i la sortida. En aquest obstacle, per exemple, no només necessitem que el gos estigui ensinistrat per caminar per una superfície estreta durant la prova, sinó també necessitem demostrar que el gos té la suficient confiança en nosaltres per superar la seva natural por a caminar per una superfície estreta i elevada.

Recordem que no estem parlant de felins sinó de canins, que van abandonar fa milions d’anys les copes dels arbres , perdent en la seva evolució les urpes i altres elements d’equilibri per l’altura. Per tant el gos té una desconfiança natural a qualsevol superfície que no sigui ferma, i una planxa  3,65 metres és òbviament una superfície poc ferma.
El sentit de la sincronització és exigit quan s’han de superar els cèrcols, generalment es tracta d’un aro d’uns 45 centímetres  penjat, i el gos saltar sense problemes a través de l’espai petit del centre d’aquest.

L’equip bàsic consisteix en dos tipus de túnels. Un és l’anomenat semi rígid, al qual se li poden donar diverses formes i es tracta d’una tovera flexible . A aquest túnel se li pot donar la forma per exemple de S o d’U, i moltes vegades s’associen amb la rampes “A” fent-lo passar per sota, també s’empra per fer un desviament del recorregut. Sigui com sigui el disseny de la pista mai és idèntic a un altre, i aquest és un altre dels reptes que ha d’enfrontar l’equip gos / guia, ja que seria molt fàcil acostumar a un gos a realitzar un determinat recorregut i repetir sent sempre idèntic, però quan ens enfrontem a pistes diferents, i  desconeixem la disposició  deñs obstacles fins al moment en què hem de superar-la, som nosaltres com a conductors del gos qui hem guiar-lo i recordem que està completament prohibit tocar l’animal, per tant hem d’emprar la nostra veu i els nostres gestos de la mateixa manera que un pastor controla als seus gossos d’atura durant el treball amb el bestiar.

També s’usa un túnel de lona, que té una obertura rígida i una lona que cau a continuació. El gos ha de travessar a cegues aquest lloc. Resulta summament divertit veure la gepa que es forma quan el gos supera aquest obstacle. Moltes vegades, encara que no sempre, s’inclou un salt llarg i / o un salt d’aigua.

Es requereix també una taula de pausa obligatòria en la qual el gos ha de romandre durant 5 segons a sobre a meitat del recorregut. Això és als efectes de demostrar que el gos es troba perfectament disciplinat i sota control.

Sense dubtes l’element més difícil en tot el recorregut són les estaques de l’eslàlom. L’eslàlom és similar al que es realitza en les proves d’esquí. Consisteix en un conjunt d’estaques que es troben ubicades a  60 centímetres  una de l’altra, i el gos ingressar per un extrem i travessar alternativament en forma de ziga-zaga.